Pràctiques mèdiques alternatives i tècniques complementaries

A causa de l’ús que jo mateix faig de determinades terapèutiques que no formen part del conjunt de pràctiques mèdiques ensenyades en la formació acadèmica oficial com és l’osteopatía i la reeducació postural; i la recomanació que puc fer d’utilitzar-les en determinats casos que el pacient em manifesta una intensa fe en elles (fitoteràpia, acupuntura, homeopatia…) m’obliga a puntualitzar el meu punt de vista respecte al tema de les practiques mèdiques alternatives i terapèutiques complementàries.

En aquest sentit faig meves l’opinió del Col.legi de Metges de Barcelona:

• Tradicionalment la medicina acadèmica o oficial ha considerat amb incredulitat, i fins i tot críticament, les medicines alternatives, reclamant que només les terapèutiques que tinguin una base científica siguin reconegudes i autoritzades. No obstant això, una proporció important i creixent de la població dels països avançats busca una solució als seus problemes de salut en les medicines alternatives, tot sovint al mateix temps que rep l’atenció de la medicina oficial. Aquestes pràctiques alternatives no disposen de cap regulació oficial i els qui les practiquen, sovint no metges, ho fan sense poder acreditar la bondat o almenys la innocuïtat de les seves actuacions.

I les conclusions de la Ponència presentada al XXI Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana (Barcelona, 2000) publicat a la web del Col.legi de Metges. Aquest text està basat en la ponència presentada pels doctors Miquel Bruguera, Josep Lluís Ballvé, Josep M. Bertran i Xavier Granero, coordinada pel Dr. Màrius Foz i publicada el 28-31 d’octubre de 2000, en el llibre de Ponèncias del Setzè Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana.

1. Les medicines alternatives tenen, malgrat l’absència de validació científica, una llarga tradició, i algunes són utilitzades regularment o de forma ocasional per un elevat nombre de població. L’atractiu que tenen per als seus usuaris té unes causes molt diverses, però en part pot ser el reflex d’un descontentament amb la medicina oficial quan aquesta no pot donar solucions als problemes de salut o bé d’un descontentament en relació amb l’atenció poc personalitzada que a vegades reben els pacients al sistema sanitari públic on la massificació de les consultes d’atenció primària no permet dedicar suficient temps a l’entrevista metge-malalt.
2. Algunes de les medicines alternatives com l’acupuntura, l’homeopatia, la quiropràxia, com a tractament de problemes musculoesquelètics, i la medicina naturista no són considerades alternatives per la majoria de les persones que les utilitzen. El terme terapèutiques complementàries seria, per tant, més adient per designar aquestes pràctiques, ja que evitaria la seva contraposició amb la Medicina científica o oficial.
3. Les terapèutiques complementàries no poden ser en cap cas l’alternativa als tractaments d’eficàcia demostrada científicament. Per tant, els metges que les apliquen han d’estar suficientment formats per utilitzar-les només en aquells problemes de salut sense tractament eficaç comprovat o com a complement de tractaments d’eficàcia demostrada.
4. La decisió d’indicar alguna terapèutica complementària hauria de ser una competència exclusiva dels metges, perquè sempre exigeix un diagnòstic previ de la malaltia del pacient, procés pel qual només els metges preparats científicament hi estan capacitats.
5. Els beneficis que s’aconsegueixen amb les terapèutiques complementàries poden ser per motiu d’un efecte placebo o de mecanismes orgànics o farmacològics desconeguts. Calen estudis, aplicant el mètode científic, per caracteritzar-los. També aquestes pràctiques poden comportar riscos per als malalts, ja sigui per un efecte advers imprevist (en el cas d’alguns productes derivats de plantes) o perquè endarrereixin el diagnòstic i el tractament d’una malaltia greu.
6. És recomanable l’establiment de criteris i de normes que regulin les pràctiques alternatives i que distingeixin les que poden ser considerades terapèutiques complementaries de les que són clarament pràctiques alternatives i, per tant, substitutòries de la medicina oficial. La regulació de les terapèutiques complementàries no ha de considerar-se un reconeixement científic sinó un procediment d’ordenació i control ètic i de la bona praxi professional de la seva utilització.
7. La Universitat no és l’àmbit més adequat per a l’ensenyament de les pràctiques mèdiques sense base científica, però fóra convenient que en el període de pregrau es donés als estudiants de Medicina informació sobre les pràctiques alternatives, les teories en què es fonamenten, les circumstàncies en les quals pot ser acceptable la seva utilització i els seus riscos i inconvenients. S’haurien de determinar per part de l’Administració els criteris de funcionament i els mecanismes de control dels centres docents d’aquestes pràctiques.
8. Les terapèutiques complementàries no s’han de considerar especialitats mèdiques autònomes, sinó instruments que tot metge pot usar, si en té un coneixement suficient, i si considera que així pot atendre millor els seus pacients.
9. Els metges que no apliquen aquestes pràctiques han de respectar les decisions dels seus malalts de ser atesos per metges que sí que les apliquen, sense desqualificar per principi aquestes pràctiques ni els que les utilitzen, especialment en aquelles circumstàncies en què ells no poden oferir solucions als seus problemes.
10. El creixement progressiu de la utilització de les medicines alternatives en la societat occidental ha de fer reflexionar els metges i les corporacions mèdiques sobre les causes d’aquest fenomen, i en la necessitat de recuperar per a la seva pràctica professional els elements atractius d’aquestes pràctiques no científiques com són el tracte personalitzat i afectuós, un temps adequat de visita i la visió del pacient com un tot i no com una persona amb un òrgan malalt.

Finalment, encara que el meu posicionament personal abasti el concepte de “holístic” que queda ben definit en el model biopsicosocial, segueixo manifestant una resistència ideològica a definir la meva praxi dins de la “medicina integrativa”. Tot i així, defenso aquesta visió tal com ho expressa aquest article de Snyderman (2002):

• El National Center for Complementary and Alternative Medicine (NCCAM) d’Estats Units distingeix entre la medicina complementària utilitzada de forma conjunta amb la medicina convencional, i la medicina alternativa. També defineix la medicina integrativa com una forma de combinar teràpies de medicina convencional amb teràpies de medicina complementària i alternativa.
  La pràctica d’una medicina integrativa sembla la postura més coherent, la majoria de les persones que consulten a terapeutes alternatius prefereixen la possibilitat de consultar a un metge ben entrenat en la medicina tradicional que tingui també una mentalitat oberta i bon coneixement dels mecanismes de curació innats del cos, de la influència dels hàbits de vida sobre la salut i dels usos apropiats dels complements dietètics, herbes i altres formes de tractament, des de la manipulació osteopàtica fins a la medicina oriental. En altres paraules, volen ajuda competent per moure’s pel confús laberint d’opcions terapèutiques disponibles en l’actualitat, especialment en aquells casos en els quals els enfocaments convencionals són relativament ineficaços o perjudicials.

Snyderman, R., & Weil, A. T. (2002). Integrative medicine: bringing medicine back to its roots. Archives of Internal medicine, 162(4), 395-397.