El Blog
Les persones que van amb bicicleta al treball tenen menys risc de patir estrès.
Un nou estudi de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), centre impulsat per l’Obra Social La Caixa, i que s’ha publicat en la revista BMJ Open (*), constata que les persones que es desplacen amb bicicleta per anar a treballar o a estudiar quatre dies a la setmana redueixen en un 52% el risc d’estrès, i un 20% si ho fan almenys una vegada a la setmana, en comparació de les quals no pedalegen mai. A més, els resultats de la recerca mostren que el risc de patir estrès és menor quan l’entorn urbà és més amigable per anar amb bicicleta, per exemple, quan existeixen estacions públiques properes i carrils bici.
La investigadora d’aquest estudi, Ione Avila-Palencia, comenta que “tenim una societat bastant estressada i les conclusions d’aquesta publicació assenyalen que la bicicleta pot ajudar a reduir els nivells d’estrès en la població”. També el director de la Iniciativa de Planificació Urbana, Medi ambient i Salut de ISGlobal, Mark J. Nieuwenhuijsen, destaca que “aquests resultats suggereixen que els responsables polítics han de promoure l’ús de la bicicleta i prioritzar-ho a la planificació urbana i de transports per reduir els nivells d’estrès i millorar la salut pública i el benestar”
…
Em sembla fantàstic. Durant anys em vaig desplaçar amb una bicicleta Brompton, fins que un canvi de domicili en una zona més alta va començar a fer-me suar massa en les pujades. M’agraden les ciutats en les quals la gent es desplaça amb bicicleta, encara que de moment a Barcelona seguim tenint bastants problemes de coexistència amb els vehicles i els vianants.
Però el comentari final d’aquesta entrada ho volia fer amb una reflexió de “metodologia científica”. Segons els resultats d’aquest estudi, la investigadora dedueix que l’ús de la bicicleta redueix els nivells d’estrès en comparació de les persones que utilitzen altres mitjans de transport. El meu qüestionament és si potser les persones que van habitualment amb bicicleta al treball o a l’estudi són ja d’entrada menys estressades que els que es desplacen amb altres mitjans de transport. Aquesta és una qüestió que es planteja sempre en molts estudis de recerca que associen dos fenòmens, en aquest cas, la reducció de l’estrès i l’ús de la bicicleta. Quin dels dos fenòmens és la causa i quin és l’efecte? És a dir, s’estressen menys perquè van amb bicicleta, o van amb bicicleta perquè estan menys estressats? Probablement és bidireccional.
(*) Avila-Palencia, I., de Nazelle, A., Cole-Hunter, T., Donaire-Gonzalez, D., Jerrett, M., Rodriguez, D. A., & Nieuwenhuijsen, M. J. (2017). The relationship between bicycle commuting and perceived stress: a cross-sectional study. BMJ open, 7(6), e013542.
Mesurant l’altura de Messi
Ahir, 14 de juliol, veient el Telenoticies (Tv3) vaig captar unes imatges per atzar del moment en el qual a Messi li feien la revisió mèdica habitual a l’inici de la temporada. Durant uns segons la càmera va captar el moment en el qual el metge mesurava l’altura de l’admirable i admirat futbolista del Barça… i aahh!, van ser uns instants reveladors que donaria qualsevol cosa per tornar a disposar d’ells i transformar-los en un gif. He intentat accedir als arxius de Tv3 però han estat substituïdes per la mateixa escena però amb Iniesta en comptes de Messi. Llàstima, però mancant la imatge intentaré descriure-ho i afegir un dibuix aclaridor.
(La foto adjunta correspon al mateix moment que descric, però en algun un altre any anterior)
En l’escena que vaig poder veure ahir, al moment del mesurament, quan el metge baixa el llistó metàl·lic cap al cap de l’esportista, Messi fa el gest instintiu d'”aixecar el cap”, de la manera característica que solen fer-ho les persones de baixa alçada, que és elevant el mentó.
Si us fixeu, quan fem aquest gest d’elevar el mentó, tota la cara s’eleva i també els ulls, fent l’efecte a la persona que ho fa de “créixer”, perquè aconsegueix elevar un o dos centímetres els ulls per sobre de la posició anterior. Però també podeu observar que, malgrat que la cara s’eleva, el clatell es retreu i aquest gest el que provoca és disminuir l’altura també en un o dos centímetres. Just ho contrario del que es pretenia.
En l’escena d’ahir això quedava perfectament clar. En un primer moment, Messi aixeca el mentó en un moviment d’extensió del cap respecte del coll, de manera més exagerada que en la fotografia adjunta, i immediatament després el metge li corregeix la postura tornant a col·locar el cap en el seu lloc en un moviment de flexió del cap respecte del coll, aconseguint així que el punt més alt del clatell torni a elevar-se a la seva posició correcta.
Aquesta correcció postural, i millor, la consciència que puguem tenir d’ella i de les seves conseqüències, té una enorme importància no solament en l’altura subjectiva de la persona, que finalment és solament una qüestió anecdòtica com en aquest cas, sinó en l’efecte que té a nivell tensional en tota la musculatura posterior del coll quan aquest hàbit es converteix en el patró habitual de la persona.
Patologies funcionals tan comuns com la cervicàlgia tensional i la sensació d’inestabilitat poden estar afavorides per aquest hàbit de mala posició del crani respecte a la columna cervical.
El risc de medicalitzar la vida quotidiana
Fa uns dies un amic em va enviar un link de youtube https://youtu.be/yJspKpgOe7U. Era del programa “Retrats” de TV3 i entrevistaven al Jorge L. Tizón. El títol era “Empastillados“. Hi estic força d’acord en alguns aspectes, malgrat alguna petita crítica que exposaré al final.
D’entrada jo suposo que són certes les dades que s’exposen. Que aquí a Catalunya unes 700.000 persones prenen més de 5 medicaments diaris, i que els psicofàrmacs (antidepressius, hipnosedants i antipsicòtics) són els més receptats. Que l’ús d’antidepressius s’ha triplicat en els últims deu anys per davant de França. Alemanya i Itàlia. Que en la gent gran, tres de cada deu medicaments que prenen no tenen una indicació clara… I si realment és així, que no ho dubto, la conclusió és que és cert que hi ha una excessiva medicalització.
L’excés de medicació és un problema de salut, perquè els fàrmacs tenen efectes secundaris.
En Joan-Ramon Laporte, director de la Fundació Institut Català de Farmacologia i catedràtic (de qui jo vaig tenir la sort de rebre els seus sovint radicals ensenyaments com a professor meu de Farmacologia a la UAB) assegura que estem donant medicaments per a situacions que sovint no es poden qualificar de malaltia, sinó de “malestar”. Ansietat, tristesa, insomni, conflictes de parella, problemes laborals, estrès o dols no elaborats són motiu de consulta habitual al metge de família.
Els metges cada cop atenem més consultes relacionades amb el malestar emocional vinculat amb la realitat social, econòmica o familiar. Representen un 30% de les consultes on la queixa és directament l’expressió d’aquests trastorns emocionals. Però hi hauríem d’afegir les consultes “indirectes” dels trastorns somàtics amb el que molts pacients responen a l’estrès emocional. Cal atendre aquestes consultes, i estic d’acord que cal evitar l’abordatge exclusivament farmacològic. Però això no es pot fer si no es passa d’un model biomèdic (amb una visió especialitzada en l’òrgan) a un model biopsicosocial que contempla la visió integral de la persona. Periòdicament cal fer revisió dels medicaments que pren el pacient per evitar la medicació per inèrcia o fàrmacs que es cronifiquen. Per exemple, prendre omeprazol sense que hi hagi cap motiu, o bé prendre psicofàrmacs només per la por que tornin els símptomes… Cal que el metge es prengui el temps per fomentar canvis en els estils de vida dels pacients, com fer una dieta més sana, o animar-los a fer una bona estona d’exercici diari, o encara millor, donar-los eines psicològiques perquè gestionin les seves emocions en els casos de depressions menors i trastorns d’ansietat.
Els metges de medicina general hem estudiat els fàrmacs, sabem el seu ús i farmacodinàmica, posologia i mecanisme d’acció, etc. I hem de tractar les depressions menors i els trastorns d’ansietat perfectament a la nostra consulta, de la mateixa manera que podem tractar una pneumònia i derivar al pneumòleg les pneumònies greus. No sempre cal un psiquiatre, i no sempre la gent accepta una derivació a un psicòleg. És per això que, a part de prescriure els medicaments que considerem imprescindibles, també cal que ens preocupem per tenir eines psicoterapèutiques bàsiques que puguin ajudar ‘in situ’ al pacient que demana ajuda.
L’origen de l’homosexualitat i l’opinió del bisbe Novell
En La Vanguardia de fa uns dies (29/5/17) apareixia la notícia que el bisbe de Solsona, Xavier Novell, va haver de ser escortat fins al seu vehicle, per temor a la seva seguretat davant els esbroncs de membres del col·lectiu LGTB que protestaven per les seves últimes referències a l’homosexualitat durant una homilia. Des que es van conèixer els seus comentaris, Novell ha rebut múltiples mostres de rebuig.
La frase que el bisbe Novell va comentar en l’homilia del passat diumenge va ser la següent: “[…] “si el fenomen creixent de la confusió en l’orientació sexual de molts nois adolescents no deu ser pel fet que, en la cultura occidental, la figura del pare seria simbòlicament absent, desviada, difuminada”
Hi ha dues idees centrals en aquesta frase: la idea que “existeix un fenomen creixent de confusió en l’orientació sexual dels adolescents” i la creença que això “pot ser a causa d’una absència simbòlica de la figura paterna”
M’agradaria expressar-vos la meva opinió des d’un punt de vista científic, com a professor del Màster de Sexologia Clínica de la Facultat de Medicina de la UB, encarregat d’impartir el tema d'”Orientació sexual” a professionals mèdics i psicòlegs.
L’origen de l’orientació sexual d’una persona és un tema complex. Per què una persona és heterosexual, homosexual o bisexual? Els estudis científics, malgrat el biaix ideològic que sol acompanyar qualsevol recerca, avui dia avancen més a saber què és el que no causa l’orientació sexual, més que en allò que l’origina realment.
La creença popular manté que l’heterosexualitat és el producte d’una correcta educació del nen o nena, i que aquest correcte desenvolupament pot ser alterat per un contagi social, o com a producte d’una família no convencional, i així donar lloc a l’homosexualitat.
Amb la idea del “contagi”, moltes persones creuen que l’ambient homosocial (el fet que les persones homosexuals es manifestin més públicament) determina que hi hagi un augment de la població amb patrons de conducta homosexual. Però sembla ser, com veurem més endavant, que la homosocialitat, així com heterosocialitat, no tenen efectes en la conformació de l’orientació sexual d’una persona.
I de la idea de la “família no convencional” neixen tot un seguit d’arguments basats en figures paternes inadequades. El primer que les va descriure en 1952, va ser David M. Halperin, psicoanalista freudià que va dir: “Un pare feble i una mare forta poden influir en l’home per acabar sent homosexual”. La idea va calar, i a partir d’aquí han anat sorgint totes les variants possibles: “absència de pare”, “absència de mare”, “mare sobreprotectora i castradora”, “mare excessivament permissiva i afectuosa”, “combinació de mare *sobreprotectora i pare passiu”, “combinació de pare feble inexistent o absent amb mare massa present i castradora”, etc. … Però, al final, totes s’han mostrat irrellevants en la determinació de l’orientació sexual. Ja que en un ambient familiar “sa” poden desenvolupar-se altres orientacions sexuals diferents de la heterosexualitat. I de la mateixa manera, una família homoparental (família en la qual una parella d’homes o de dones es converteixen en progenitors d’un o més nens) no presenta cap efecte en l’orientació sexual dels nens i nenes. En resum, sembla demostrat en dades estadístiques que fa més de 50 anys que es venen realitzant, que cap causa de tipus familiar és determinant en l’orientació sexual.
Malgrat aquesta evidència, moltes persones –entre les quals potser es troba el bisbe Novell–, influïdes encara per conceptes psicoanalítics, continuen mantenint aquesta creença que l'”absència de model patern masculí” pot ser la causa de l’homosexualitat. En la frase del bisbe Novell, a més, ho situa en un context “simbòlic” que l’única cosa que fa és embolicar el concepte d’homosexualitat dins d’una atmosfera malsana “desviada, difuminada” –diu–. Quan també està més que demostrat, que l’homosexualitat és normal des del punt de vista filogenètic i social, que no és una malaltia, que les persones amb una orientació homosexual són igual de madures o immadures que les persones amb conducta heterosexual; i que, malgrat el seu aparent increment en els últims decennis, el percentatge segueix considerant-se en una franja que està entre un 8% i un 10% de la població mundial. Per cert, el mateix percentatge que existeix en la població d’esquerrans… Fa falta recordar com es tractava en els col·legis religiosos als esquerrans fins fa 60 o 70 anys? Com se’ls estigmatitzava per usar “la mà del diable”? Com se’ls amenaçava i se’ls obligava a usar la mà “correcta”?… A mi m’agradaria creure que d’aquí a uns anys la mateixa església catòlica entendrà l’homosexualitat com alguna cosa que forma part de la normalitat més absoluta. Igual que a les persones esquerranes, que ja no criden ni tan sols l’atenció de ningú pel fet de ser-ho.
Mentre aquest canvi de mentalitat eclesial no ocorri, nosaltres, les persones que acceptem l’orientació homosexual com una variant normal del sentiment i de l’expressió sexual, perquè no hi ha gens des del punt de vista mèdic, psicològic i sociològic que ens indiqui que no ho sigui, devem per respecte acceptar que l’església catòlica ho consideri “anormal” des del punt de vista de la seva pròpia moral catòlica. Però no cal tolerar que pretengui imposar aquest criteri, per molt legítim que sigui en el seu plantejament doctrinal, a la resta de la població que no ho considera així.
Encara que jo no crec que avui dia l’església catòlica estigui imposant ja gens. Tampoc crec que el bisbe Novell hagi fet gens més que expressar una opinió que està d’acord amb el seu concepte de moralitat.
L’únic aspecte que em sembla qüestionable seria el fet d’usar arguments desacreditats, de tipus psicoanalític com en aquest cas. Sembla com si l’única finalitat d’aquesta argumentació sigui la de mantenir aquesta idea que l’homosexualitat és una fallada de la naturalesa, per així justificar el seu control i la necessitat de curació… L’església catòlica té tot el dret de definir els seus propis criteris de moralitat, però no crec que sigui ètic, ni adequat davant els mateixos feligresos, pretendre justificar aquesta visió amb arguments falsament científics.
Per acabar el meu comentari d’una manera eficaç, un parell d’anotacions del que se sap avui dia sobre aquesta qüestió.
Què és el que determina l’orientació sexual? Un estudi recentment fet a Suècia amb germans bessons, que permet valorar tant els aspectes genètics com els ambientals, ve a corroborar que existeixen uns factors genètics i unes circumstàncies prenatals que poden afavorir, encara que no determinar, un comportament homosexual. Però que són els factors ambientals específics de l’individu en forma d’experiències fortuïtes i amb el grup d’iguals, és a dir, amb els altres nens, en la fase preadolescent (entre els 9 i els 13 anys) els que fixaran en aquest període crític l’orientació sexual. I, com hem comentat abans, les variables d’experiències ambientals compartides, com són l’ambient familiar i les actituds socials, tindrien una influència gairebé insignificant.
Sigui com sigui, i també perquè quedi molt clar respecte a possibles tractaments de “curació” de l’homosexualitat que també estan presents en alguns sectors de l’església catòlica: una vegada establerta l’orientació sexual, sempre de manera imprevisible i involuntària durant aquest període crític de la pubertat, ja no es podrà canviar. És a dir, ser homosexual, ni es tria ni es pot modificar.
Potser, en alguns casos, el que pot crear confusió és no tenir això clar.
“Fidelitat per a tota la vida” o “Monogàmia seriada”?
Ahir a la tarda em van trucar per telèfon des de Catalunya Ràdio per proposar-me participar en un debat radiofònic… És una cosa habitual, encara que accostumo a seleccionar bastant segons el tema i sempre que no interfereixi en horari de treball. En aquest cas, l’horari era incompatible amb un compromís previ, però el tema és dels que trobo apassionants, i que també solen despertar un enorme interès.
El plantejament del debat que em va fer Mònica (encarregada de producció de l’emissora) era el següent: Segons dades sociològiques que ens arriben dels *EUA, les persones estableixen al llarg de les seves vides relacions estables amb 4 parelles de manera successiva. La primera en l’adolescència, en l’època dels flirteigs i del primer enamorament; la segona en l’entrada de la vida adulta, amb la qual la persona es casa i té fills; la tercera, després del freqüent fracàs del primer matrimoni, una parella amb la qual se solen compartir els fills de tots dos; i la quarta, ja en una edat madura, quan els fills s’han independitzat, potser la parella ha mort o la relació es trenca, i es busca la companyia i l’afecte per encarar l’última fase vital. La durada mitjana de cadascuna d’aquestes relacions és d’uns deu anys… I ella em preguntava la meva opinió sobre aquest tema.
La veritat és que, explicat d’aquesta manera, i salvant és clar la inefable tendència a la generalització que tant critico, el plantejament de la successió de quatre parelles té el seu sentit. Sobretot, en un moment en el qual hi ha un cert corrent de comprensió cap al fet que potser l’ésser humà no estigui biològicament preparat per mantenir una sola relació de fidelitat exclusiva al llarg de tot el cicle vital. És clar que en aquest context no estem plantejant el model de poligàmia (diverses parelles simultanies), o el concepte més modern del “poliamor”… Ni el tema de les relacions d’infidelitat dins d’un model monogàmic… Tots ells serien objecte d’altres debats.
El plantejament que es fa en aquest cas és per contraposar el model que anomenem “monogàmia seriada” la definició del qual és la “pràctica de restringir el contacte sexual i/o amorós a una sola persona, durant un espai de temps després del qual s’acaba aquesta relació per començar una altra”, amb el model tradicional de “fidelitat per a tota la vida amb la mateixa parella”.
La meva opinió és que tractar de generalitzar/justificar la conducta humana en pautes suposadament biològiques, no és del tot correcte. L’ésser humà és per definició “biològicament cultural” per tant les condicions psicosocials d’una persona presents des del seu naixement condicionaran en un sentit o en un altre la seva càrrega biològica o genètica.
L’argument filogenètic que se sol utilitzar en aquest debat, i que és l’observació de les conductes en animals o en mamífers superiors no és de molt suport. Si ben els primats mantenen relacions de poligàmia, altres espècies animals com certes aus mantenen un vincle de “fidelitat” amb la mateixa parella any rere any.
Els éssers humans, a diferència d’altres animals amb zel, mantenim el zel constant. I potser per aquest motiu la naturalesa ha “dissenyat” per a nosaltres el fenomen del “enamorament” que ens dota d’un fort vincle sexoafectiu durant un període de temps, potser el temps de criança de la prole… Però biològicament, aquest efluvi de neurotransmissors disparats que és l’enamorament té data de caducitat, i dependrà de l’habilitat dels dos membres de la parella mantenir aquest vincle de manera més o menys satisfactòria.
Segons això, caldria renunciar a la fidelitat? Les parelles amb més de vint anys de convivència estan condemnades al fracàs o a l’avorriment?
Fa quatre anys vaig presentar una ponència en unes jornades: “I Jornada de Sexualitat madura. Vida i sexe a partir dels 50”. En ella exposava diversos estudis científics que mostraven com en les parelles amb relacions satisfactòries de llarga durada se’ls activen les mateixes àrees cerebrals que a les persones que es troben a l’inici d’una relació amorosa. I que el que feia això possible era el manteniment de determinades conductes: mantenir l’amor “romàntic” conservant els gestos del festeig i amb petits regals sorpresa (tot això augmenta la dopamina cerebral); i potenciant un bon nivell d’inclinació (augmenta l’oxitocina) a força de: conductes de reciprocitat, constants mostres d’afecte i sensualitat, una bona comunicació i activitats d’oci que impliquin emocions o reptes.
CONCLUSIÓ:
Els éssers humans presentem un enorme ventall de possibilitats de maneres de ser, estar i relacionar-nos amb nosaltres mateixos i amb el nostre entorn. Factors biològics i ambientals configuren els diferents trets de la personalitat de cada individu i donen lloc a tipologies molt diverses. Des de persones que constantment estan buscant estímuls externs perquè el seu cervell els demanda aquesta cerca constant de sensacions noves, fins a les persones que justament és la rutina i constància en els seus hàbits el que els dóna equilibri i benestar.
Jo crec que, d’entrada, hauríem de fugir de generalitzacions del tipus “els humans no som monògams”, o “la fidelitat és una conducta contrària a la naturalesa humana”, o ho contrario “els humans només troben la seva realització en la mesura que porten una vida de parella fidel i fins que la mort ens separi”… Així doncs, si és clar que no existeix una resposta uniforme, cadascun de nosaltres podria contestar-se a si mateix davant el dilema que planteja el títol de l’entrada d’avui. Si és “fidelitat per a tota la vida”, sent conscient del preu en conductes positives que cal posar perquè funcioni. Si és “la successió de parelles”, que probablement té també la seva explicació biològica, entenent que finalment l’objectiu de l’ésser humà és tractar d’estar ben amb si mateix amb el que la vida ens dóna i ens lleva.
Cibersexe i parafilies
Ahir 24/5/2017 hi va haver sessió de la Societat Catalana de Sexologia, a l’Acadèmia de Ciències Mèdiques, a càrrec del tàndem Antoni Bolinches, psicòleg clínic i reconegut divulgador en temes de psicologia i sexologia, i jo mateix.
“Nous temps, noves parafílies” (Cibersexe i parafílies)
va ser la presentació que vaig fer comentant les noves classificacions de parafílies, repass
ant el tema de les causes i exposant les diferents parafílies que trobem a internet, de les més clàssiques a les més “noves”, i veient quina prevalença relativa tenen (a partir del número d’entrades a Google). Finalment les CONCLUSIONS respecte a quin paper ha jugat i juga Internet en el desenvolupament de les parafílies també van ser clares:
- En les parafílies d’estímul visual, Internet ofereix una oferta il·limitada de pornografia específica. A més, la “navegació” indiscriminada afavoreix l’increment d’estímuls potencialment associables a l’excitació sexual. La meva opinió és que cada vegada hi haurà més estímuls parafílics. El problema és que la pornografia s’està convertint en l’únic model educatiu sexual pels nois i noies: la possibilitat d’accés és massa arriscada. I el veritable problema és que no hi ha una educació sexual reglamentada, bona i eficaç en les escoles!!
- Augmenta el risc d’addicció. Allò que se’n diu “CIBERADDICCIÓ SEXUAL” i que no està clar si és un subtipus d’Addicció al Sexe, o bé un subtipus d’Addicció a Internet… També a l’hora de fer un diagnòstic cal esbrinar si només és un hàbit après sense que hi hagi cap patologia de fons, o bé hi ha algun trastorn de tipus obsessiu o compulsiu.
- com a conclusió positiva, cal parlar dels avantatges i beneficis que pot tenir en les persones que tenen algun tipus de parafília no patològica, el fet de tenir accés a WEBs específiques, i la possibilitat de contacte real entre les persones practicants d’uns mateixos gustos sexuals.
- El programa MBSR (Mindfulness Based Stress Reduction) és la manera mes reconeguda i eficaç de rebre una formació de mindfulness o “atenció plena”.
- Aquest programa de 8 setmanes fou creat en 1979 pel Dr. Jon Kabat-Zinn a l’Escola de Medicina de l’Universitat de Massachusetts, i fa més de 30 anys que és el referent principal en l’aprenentatge d’aquest entrenament de control mental.
- També és el model més utilitzat per als estudis científics en les aplicacions clíniques en persones amb dolor crònic i els trastorns relacionats amb l’estrès.
El PROGRAMA MBSR de 8 setmanes inclou:
- 8 sessions de 2 ½ hores
- 1 sessió de 6-8 hores en silenci
- Material didàctic
Si desitgeu rebre més informació pels propers PROGRAMES de MBSR:
info@tonimartinmedic.com
(Aquesta formació respecta els estàndards de qualitat proposats per l’Associació Nacional d’Instructors de MBSR)