Objectius de l’autor

La intenció inicial en crear aquest bloc no ha estat fer una ‘web comercial’ que m’aporti pacients via internet. Segueixo preferint la difusió a través dels contactes propers a les persones a les quals he pogut ajudar durant aquestes tres dècades d’exercici de la meva professió. Així que, el primer objectiu del bloc és simplement explicar què faig, pel pur plaer de fer-ho. Com qui escriu un llibre i ho publica esperant que potser algú pugui trobar interessant alguna de les seves aportacions…

I el que faig, a part de seguir viu i tractar de ser feliç, és exercir la meva professió de metge…

Com podeu veure en la Història professional, la meva praxi mèdica està molt condicionada des dels primers anys per la formació en Sexologia Clínica; i potser en aquest punt sigui oportú recordar que és en la sexualitat i en les seves disfuncions, més que en cap altra conducta humana, on s’expressa de manera clara i intensa la gran interacció que existeix entre els aspectes biològics, psicològics i culturals de l’ésser humà, és a dir, el model biopsicosocial. Aquest model biopsicosocial, holístic, és el que jo he volgut fer extensiu a tots els segments de la meva activitat professional, especialment enfocat als trastorns psicosomàtics i al dolor crònic.

En 1974, l’OMS en un congrés tècnic proposa l’abordatge holístic i ecològic en la pràctica i ensenyament de la medicina.

L’altre objectiu és oferir amb més detall les diferents especialitats, o “eines”, que he necessitat per abordar aquesta unitat psico-física de l’ésser humà. En primer lloc, com a metge, haig de referir-me a l’ús dels medicaments. Vaig tenir la sort de tenir com a catedràtic de Farmacologia al Dr. Josep Laporte i al seu fill el Dr. Joan-Ramon Laporte, els dos ens van transmetre un criteri molt estricte quant a medicar el mínim possible, i en aquest sentit he preferit mantenir-me sempre en la línia de tractament de la medicina científica, sense voler entrar en l’esquema dels tractaments de la medicina ‘integrativa’ que tanta acceptació té en bona part dels pacients que visito. En canvi, he preferit aprofundir en tècniques no farmacològiques com la psicoteràpia cognitiu-conductual o el treball corporal. I és en aquest nombrós supermercat de tècniques que pretenen treballar el doble vessant orgànic i mental, on he filtrat aquelles que mereixien una qualificació més científica i menys esotèrica i he privilegiat, entre totes, aquelles la finalitat de les quals era retornar al més ràpidament possible l’autonomia a la persona, evitant també qualsevol dependència patològica, sigui cap a la mateixa tècnica o cap al mateix terapeuta.

“… usant tècniques avalades i ben utilitzades”

La psicoteràpia cognitiu-conductual, concretament la REBT del meu benvolgut mestre Albert Ellis (1913-2007) ha resultat en tots aquests anys ser l’instrument precís per treballar amb els pacients no psiquiàtrics els trastorns emocionals més habituals en una consulta de medicina d’assistència primària. És una tècnica tan simple, profunda, breu i eficaç que no dubto a pensar que qualsevol professional de la salut hauria de tenir-la en el seu bagatge terapèutic.
I si a la ment cal parlar-li amb el llenguatge mental, que és el diàleg; amb el cos cal dialogar també amb ell, però òbviament amb un llenguatge diferent: el contacte corporal. La reeducació postural en forma de la tècnica del DFA®-Reconeixement de patrons somàtics, m’ha permès una interacció amable i simple en el seu fonament, però també profunda i duradora amb la qual he aconseguit grans resultats. Ha estat sens dubte el complement ideal de la psicoteràpia cognitiu-conductual, de tal manera que tenia la sensació de no necessitar res més. No obstant això, fa uns anys vaig voler completar el treball d’intervenció corporal amb un diploma interuniversitari (DIU) d’osteopatia que oferia la Facultat de Medicina de la Universitat de Paris, una formació de dos anys exclusivament per a metges que avui dia em permet solucionar una enorme quantitat de petites disfuncions biomecàniques que causen dolor. Cervicàlgies, lumbàlgies, cefalees tensionals, etc., que conformen un gran percentatge de consultes de medicina general, poden arribar així a resoldre’s de manera bastant eficaç.
Finalment, el mindfulness o atenció plena. Encara que ha estat l’última incorporació com a eina terapèutica, és el resultat final d’una cerca individual des dels meus disset anys. En el camp de la salut, i en l’última dècada, el mindfulness és ja una variable obligada en totes les recerques científiques que estudien els trastorns emocionals, l’estrès i el dolor crònic. Sense negar el que pugui tenir de moda, sens dubte l’entrenament mental que suposa aquesta pràctica pot alliberar molts condicionaments que mantenen el sofriment físic i mental.