La setmana del 21 al 27 d’agost vaig fer un retir de ‘mindfulness’ a Solius organitzat per l’institut esmindfulness i dirigit per Andrés Martín i Sylvia Comas. Forma part de la formació i entrenament necessari per ser instructor capacitat del programa MBSR.

Perquè, com a requisit imprescindible per tenir la capacitació com a instructor d’aquest programa psicoeducatiu de reducció de l’estrès basat en el mindfulness, cal fer almenys un parell de retirs, un d’ells d’una setmana de durada. És lògic, només es pot ensenyar allò que s’ha experimentat prou per a poder resoldre els problemes pràctics que qualsevol tècnica presenta.

Aquest ha estat el meu segon retir. L’any passat van ser només cinc dies a l’agost, suficients per la primera experiència intensiva després de fer el programa MBSR uns mesos abans amb Sylvia Comas. Evidentment, en aquell primer retir van aparèixer totes les dificultats que sorgeixen quan un pretén fer callar la ment… La principal dificultat és que no es deixa! Només acceptant aquest fet sense desmoralitzar-me, ni enfilar-me per les parets, em va permetre cap al final d’aquell retir anar “agafant” el truc perquè les meves estones de meditació tinguessin un mínim d’estabilitat.

Al final acabes veient que ‘meditar’ és fàcil, però com diu Pablo d’Ors, “el difícil és voler-ho fer”.

Així ha estat durant aquest curs passat. La inèrcia que proporciona qualsevol aprenentatge intensiu es va esvaint al cap dels mesos, de manera que la meva pràctica de meditació fou cada vegada més irregular fins a arribar a desaparèixer per complet cap a la primavera.

I així he arribat a agost, a aquest segon retir que acabo de finalitzar. Sincerament tenia moltes ganes de fer-ho perquè, malgrat la falta de pràctica, és innegable l’interès personal i professional que desperta en mi. D’entrada, m’he adonat que tot el que vaig aprendre la primera vegada m’ha servit per començar ja des d’un nivell més estable de concentració, i per tant he pogut aprendre a gestionar altres variables. De totes elles, la més interessant és la relació amb el dolor físic.

Un dels objectius professionals de l’ús del mindfulness s’orienta cap al tractament del dolor crònic. Com sabeu, un gran percentatge dels pacients que tracto pateixen de dolor de llarga durada, i qualsevol abordatge que permeti alleujar el sofriment en aquests casos mereix estudiar-se i aplicar-se.

Durant el retir, les sàvies indicacions d’Andrés Martín ens han anat portant a traspassar certs límits en la capacitat de resistència durant les sessions en les quals la quietud extrema despertava una immensa gamma de molèsties corporals. I, de vegades, de dolor intens. En cap cas s’ha tractat d’un dolor nociu o perjudicial, és el dolor de grups musculars “estranyats” pel fet de mantenir la mateixa postura durant molt temps. I és la manera de relacionar-se amb aquest dolor on està la clau. Sessió rere sessió, he constatat que es pot aprendre a no lluitar en contra d’aquesta sensació tan desagradable que és el dolor. Que en comptes de fer el possible per deslliurar-se d’ell costi el que costi, és possible deixar que estigui aquí, fixant-se en la forma que té, el lloc que ocupa, notant els seus límits, gairebé com abraçant-ho i donant-li un espai… En fi, és el descobriment en la pràctica d’una altra manera de relacionar-se amb l’experiència del dolor.

La meva conclusió és que, en els casos de dolor de causa orgànica, en els quals existeix una autèntica lesió tissular o neurològica, el mindfulness no disminueix el dolor, però pot ajudar a gestionar la reacció emocional d’angoixa, desesper i depressió que aquest dolor crònic arriba a suposar en la persona, alleujant considerablement el seu sofriment… Ja és molt! Però és en els casos de dolor de tipus funcional provocats per tensions musculars i posturals, que són tan freqüents en la consulta, on les perspectives que ofereix el mindfulness poden arribar a ser espectaculars.

Aquest canvi d’actitud mental, aquesta manera diferent de relacionar-se amb el dolor, acceptant-ho sense resignació, amb amabilitat i empatia, si la ment és capaç de mantenir-la el temps suficient, pot arribar a dissoldre l’experiència dolorosa. Vindria a confirmar aquest aforisme que s’atribueix a Carl Jung:

“El que resisteixes persisteix, el que acceptes es transforma”.