“Espai dodecaedre” és un local prop de la Pl. de les Glòries a Barcelona, dirigit per l’excel·lent persona Maria Martinez, que ofereix tallers de diferents metodologies, tots ells pensats per a l’acompanyament en processos d’autoconeixement, benestar i creixement personal i professional.

A través d’un amic comú, Mario, em van proposar conduir un curs de mindfulness en el format en el qual estic especialitzat (Programa MBSR), aportant ells les persones participants fruit dels seus propis contactes i la publicitat que fan a les diferents xarxes socials. Acostumat a treballar amb persones ja conegudes com a pacients o expacients, em venia de gust acompanyar un grup de persones completament desconegudes d’entrada per a mi.

La proposta feta a la fi de l’any passat va haver d’esperar el sot d’activitats que va suposar el canvi de despatx que va acabar en el mes de febrer.
Així doncs, abans-d’ahir, dilluns 12 de març, era la xerrada informativa gratuïta. La meva amfitriona, Maria, i la seva encantadora filla Núria, havien disposat la sala gran amb suficients cadires per les 60 persones que s’havien apuntat a través de la web espaidodecaedre. Encara que per la seva experiència ja sabien que de totes les persones que s’apunten per internet solament el 50% acaben venint a l’acte… Ja estava tot a punt, era qüestió d’esperar.

Paral·lelament, a la sala petita del pis superior estava prevista una altra xerrada informativa sobre un altre curs, que les organitzadores preveien un màxim de 15 persones. Era un curs de “Psicogenealogía. El nostre arbre genealògic” i semblava interessant. En les explicacions posava que “conèixer la nostra història familiar ens mostra les causes originals del nostre malestar actual”, i proposa “indagar en aquesta informació ancestral per comprendre-la, transcendir-la i que no es repeteixi”… (Com ja sabeu, aquesta línia terapèutica està bastant allunyada de la meva. Però malgrat la meva reticència intel·lectual, haig de declarar que no sóc ningú per opinar sobre un tema que desconec i que pressuposo útil per a la persona, almenys quant a la presa de consciència personal que suposa una indagació d’aquest tipus.)

El fet és que vint minuts després de l’hora, la sala petita del pis de dalt on es presentava el curs de psicogenealogía estava plena a vessar… i a la meva gran sala finalment es van presentar tan sols 10 persones. Encara així, el meu lliurament en l’exposició va ser total i espero que a alguns dels/les assistents una mica del que els vaig explicar els anés profitós.

Reflexions:

  • El ‘mindfulness’ no és més que un entrenament mental en atenció plena. Es tracta tan sols de practicar amb paciència el fet d'”estar atent al que percebo a cada moment present, instant rere instant, sense judicis ni expectatives”… Se us ocorre una mica menys apassionant, d’entrada, que això?? No hi ha anàlisis profundes, ni elucubracions, ni interpretacions sobre les quals donar-hi cent voltes!!!… El menys que podem dir és que és molt “auster” i “insuls”.
    Però, si acceptem entrar en el joc, els resultats són espectaculars. És sens dubte el camí més difícil, però probablement és el més eficaç per interpretar i resoldre des d’un mateix els nostres problemes.

 

  • Però sembla que els éssers humans tendim més a atribuir les causes dels nostres mals a circumstàncies externes, del tipus “estic tenint aquests trastorns emocionals que no aconsegueixo solucionar perquè la meva mama no em va estimar de petit…”, quan ja se sap que ben bé no és així. És la interpretació que la meva ment segueix fent d’aquell fet del passat, el que genera la meva reacció emocional en el present. Però clar, això és atribuir-se el 100% de responsabilitat a un mateix… No és tan fàcil acceptar-ho.

 

  • Finalment, un col·lega a qui vaig explicar l’anècdota de la meva xerrada informativa, m’envia aquest dibuix. Em fa somriure. Sí que crec que una mica les coses van per aquí…