Fa uns dies un amic em va enviar un link de youtube https://youtu.be/yJspKpgOe7U.   Era del programa “Retrats” de TV3 i entrevistaven al Jorge L. Tizón. El títol era “Empastillados“. Hi estic força d’acord en alguns aspectes, malgrat alguna petita crítica que exposaré al final.

D’entrada jo suposo que són certes les dades que s’exposen. Que aquí a Catalunya unes 700.000 persones prenen més de 5 medicaments diaris, i que els psicofàrmacs (antidepressius, hipnosedants i antipsicòtics) són els més receptats. Que l’ús d’antidepressius s’ha triplicat en els últims deu anys per davant de França. Alemanya i Itàlia. Que en la gent gran, tres de cada deu medicaments que prenen no tenen una indicació clara… I si realment és així, que no ho dubto, la conclusió és que és cert que hi ha una excessiva medicalització.

L’excés de medicació és un problema de salut, perquè els fàrmacs tenen efectes secundaris.

En Joan-Ramon Laporte, director de la Fundació Institut Català de Farmacologia i catedràtic (de qui jo vaig tenir la sort de rebre els seus sovint radicals ensenyaments com a professor meu de Farmacologia a la UAB) assegura que estem donant medicaments per a situacions que sovint no es poden qualificar de malaltia, sinó de “malestar”. Ansietat, tristesa, insomni, conflictes de parella, problemes laborals, estrès o dols no elaborats són motiu de consulta habitual al metge de família.

Els metges cada cop atenem més consultes relacionades amb el malestar emocional vinculat amb la realitat social, econòmica o familiar. Representen un 30% de les consultes on la queixa és directament l’expressió d’aquests trastorns emocionals. Però hi hauríem d’afegir les consultes “indirectes” dels trastorns somàtics amb el que molts pacients responen a l’estrès emocional. Cal atendre aquestes consultes, i estic d’acord que cal evitar l’abordatge exclusivament farmacològic. Però això no es pot fer si no es passa d’un model biomèdic (amb una visió especialitzada en l’òrgan) a un model biopsicosocial que contempla la visió integral de la persona. Periòdicament cal fer revisió dels medicaments que pren el pacient per evitar la medicació per inèrcia o fàrmacs que es cronifiquen. Per exemple, prendre omeprazol sense que hi hagi cap motiu, o bé prendre psicofàrmacs només per la por que tornin els símptomes… Cal que el metge es prengui el temps per fomentar canvis en els estils de vida dels pacients, com fer una dieta més sana, o animar-los a fer una bona estona d’exercici diari, o encara millor, donar-los eines psicològiques perquè gestionin les seves emocions en els casos de depressions menors i trastorns d’ansietat.

Els metges de medicina general hem estudiat els fàrmacs, sabem el seu ús i farmacodinàmica, posologia i mecanisme d’acció, etc. I hem de tractar les depressions menors i els trastorns d’ansietat perfectament a la nostra consulta, de la mateixa manera que podem tractar una pneumònia i derivar al pneumòleg les pneumònies greus. No sempre cal un psiquiatre, i no sempre la gent accepta una derivació a un psicòleg. És per això que, a part de prescriure els medicaments que considerem imprescindibles, també cal que ens preocupem per tenir eines psicoterapèutiques bàsiques que puguin ajudar ‘in situ’ al pacient que demana ajuda.