El Blog
De la perfecció i la felicitat…
UFFF!! DOS ANYS QUE NO FEIA CAP NOVA ENTRADA EN EL BLOC!!!
Ja ho veieu, no sóc una persona disciplinada…
Aquesta constatació, que tant em va fer patir a la meva adolescència on buscava aferrissadament la “tècnica definitiva que em dotés d’una voluntat de ferro”, amb els anys l’he anat acceptant; i finalment, he aprés a dialogar amb el meu jo indisciplinat una relativa bona gestió del meu temps.
Malgrat això, un racó de la meva ment no ha deixat mai de cercar aquell moment miraculós a partir del qual ja tot serà diferent: l’instant definitiu d’assolir la perfecció desitjada.
En aquests dos anys he aprofundit força en l’evidència de la inutilitat d’aquest plantejament. I em dic que sense dubte no em tornarà a passar que, després d’una experiència de plenitud, ja sigui física o psíquica, aparegui el sempitern “Ara! Per fi ho he aconseguit! Ara ha arribat el canvi definitiu! A partir d’ara ja tot serà diferent per sempre més!” … I òbviament, en aquest mateix paràgraf ho estic tornant a fer quan afirmo que mai més em tornarà a passar… Jajjajja!
La recerca inútil de la “perfecció”.
Equiparable a la recerca inútil de la “felicitat”, avui en dia tant present amb el marketing publicitari de tants llibres d’autoajuda. I això que a hores d’ara ja sabem com es lucra la industria de la felicitat, l’autoajuda i de molta psicologia barata.
Fa pocs dies llegia unes reflexions d’un coach d’entrenament físic, Rober Sanchez, que presenta un treball de “mobilitat natural” interesant (*), i ell deia:
“Per què cada mes es publiquen dotzenes de llibres d’autoajuda? Si fossin tant eficaços, algú hauria publicat el llibre definitiu i tothom seria feliç. O simplement, n’hi hauria prou amb prendre’s el cafè del matí amb una tassa que posés ‘Tu pots amb tot’ ‘La felicitat és una decisió’ ‘Ets únic i meravellós’ i ‘La vida és fàcil si tu vols’… La recerca de la felicitat és una trampa. Igual que les rutines per aconseguir un cos 10. Igual que les superdietes per aprimar definitives. Des que vaig llegir ‘La trampa de la felicitat’ no he tornat a llegir un sol llibre d’autoajuda. De fet, no m’he preocupat per la felicitat mai més”
Jo crec que ha fet ben fet el Rober (el problema és que al final, ell també tractarà de vendre’ns el seu producte fabulós) … Per cert, algun dia parlarem del llibre “La trampa de la felicitat” (**)
Així doncs, vet aquí que estic recomençant el meu bloc ple d’entusiasme. Amb la intenció claríssima de mantenir dis-ci-pli-na-da-ment un flux d’entrades ad-hoc…, però amb la màniga ampla que em dona la meva estimada imperfecció. Per que, definitivament, el que sí que he entès, és que és preferible l’acceptació incondicional de les nostres limitacions sempre oscil·lants, més que no pas la recerca de una “perfecció” i d’un estat de “felicitat perpetu” que mai seran possibles.
(*) Rober Sanchez: laboratoriodemovimiento.teachable.com
(**) Russ Harris. “La trampa de la felicidad”. Ed Planeta, 2017
Hi ha algú interessat en el present??
“Espai dodecaedre” és un local prop de la Pl. de les Glòries a Barcelona, dirigit per l’excel·lent persona Maria Martinez, que ofereix tallers de diferents metodologies, tots ells pensats per a l’acompanyament en processos d’autoconeixement, benestar i creixement personal i professional.
A través d’un amic comú, Mario, em van proposar conduir un curs de mindfulness en el format en el qual estic especialitzat (Programa MBSR), aportant ells les persones participants fruit dels seus propis contactes i la publicitat que fan a les diferents xarxes socials. Acostumat a treballar amb persones ja conegudes com a pacients o expacients, em venia de gust acompanyar un grup de persones completament desconegudes d’entrada per a mi.
La proposta feta a la fi de l’any passat va haver d’esperar el sot d’activitats que va suposar el canvi de despatx que va acabar en el mes de febrer.
Així doncs, abans-d’ahir, dilluns 12 de març, era la xerrada informativa gratuïta. La meva amfitriona, Maria, i la seva encantadora filla Núria, havien disposat la sala gran amb suficients cadires per les 60 persones que s’havien apuntat a través de la web espaidodecaedre. Encara que per la seva experiència ja sabien que de totes les persones que s’apunten per internet solament el 50% acaben venint a l’acte… Ja estava tot a punt, era qüestió d’esperar.
Paral·lelament, a la sala petita del pis superior estava prevista una altra xerrada informativa sobre un altre curs, que les organitzadores preveien un màxim de 15 persones. Era un curs de “Psicogenealogía. El nostre arbre genealògic” i semblava interessant. En les explicacions posava que “conèixer la nostra història familiar ens mostra les causes originals del nostre malestar actual”, i proposa “indagar en aquesta informació ancestral per comprendre-la, transcendir-la i que no es repeteixi”… (Com ja sabeu, aquesta línia terapèutica està bastant allunyada de la meva. Però malgrat la meva reticència intel·lectual, haig de declarar que no sóc ningú per opinar sobre un tema que desconec i que pressuposo útil per a la persona, almenys quant a la presa de consciència personal que suposa una indagació d’aquest tipus.)
El fet és que vint minuts després de l’hora, la sala petita del pis de dalt on es presentava el curs de psicogenealogía estava plena a vessar… i a la meva gran sala finalment es van presentar tan sols 10 persones. Encara així, el meu lliurament en l’exposició va ser total i espero que a alguns dels/les assistents una mica del que els vaig explicar els anés profitós.
Reflexions:
- El ‘mindfulness’ no és més que un entrenament mental en atenció plena. Es tracta tan sols de practicar amb paciència el fet d'”estar atent al que percebo a cada moment present, instant rere instant, sense judicis ni expectatives”… Se us ocorre una mica menys apassionant, d’entrada, que això?? No hi ha anàlisis profundes, ni elucubracions, ni interpretacions sobre les quals donar-hi cent voltes!!!… El menys que podem dir és que és molt “auster” i “insuls”.
Però, si acceptem entrar en el joc, els resultats són espectaculars. És sens dubte el camí més difícil, però probablement és el més eficaç per interpretar i resoldre des d’un mateix els nostres problemes.
- Però sembla que els éssers humans tendim més a atribuir les causes dels nostres mals a circumstàncies externes, del tipus “estic tenint aquests trastorns emocionals que no aconsegueixo solucionar perquè la meva mama no em va estimar de petit…”, quan ja se sap que ben bé no és així. És la interpretació que la meva ment segueix fent d’aquell fet del passat, el que genera la meva reacció emocional en el present. Però clar, això és atribuir-se el 100% de responsabilitat a un mateix… No és tan fàcil acceptar-ho.
Finalment, un col·lega a qui vaig explicar l’anècdota de la meva xerrada informativa, m’envia aquest dibuix. Em fa somriure. Sí que crec que una mica les coses van per aquí…
Per ser feliç… (Brossa dixit)
M’agraden els aforismes, aquestes sentències que pretenen reduir en poques paraules conceptes difícils d’expressar. Tinc especial predilecció pels aforismes que fan referència a la felicitat. Com aconseguir destil·lar en una frase tots els sentiments i sensacions que formen part d’allò que en diem ‘felicitat’?
Si cerqueu a internet, en podeu llegir un bon recull d’aforismes sobre la felicitat… Però fa setmanes que em ronda pel cap un que jo considero que és molt bo. És una frase de Joan Brossa que apareix en el seu llibre La clau a la boca, 1996. Diu “Per ser feliç, mortal, camina sempre i oblida”
“Per ser feliç, mortal, camina sempre i oblida”
Quin pensament més senzill i alhora tan profund i pràctic, amb aquest toc de saviesa entre “zen” i emprenyat, propi de Joan Brossa.
“Per ser feliç, mortal…” Aquí hi posa tota la seva càrrega d’ironia furgant en la impermanència de tot, com si ens estigués dient ‘no et facis gaires il·lusions…, que al final tots hem de morir’.
“Camina sempre…” Mou-te, tira endavant, sempre, no paris de caminar, vés, marxa del conegut vers el desconegut, ja que només això ens fa créixer i ens estalvia l’immobilisme i la paràlisi.
“… i oblida”. Que clar que té en Joan Brossa que un dels motius que fa més infeliços als éssers humans és la tendència de la ment a quedar-se ancorat en la pèrdua, a mantenir el plor per allò que ja no tenim, el sofriment per allò que hem perdut i que ens impedeix fruir del present.
Jo, aquestes darreres setmanes estic immers en la mudança forçosa del despatx del carrer València. Per això el bloc ha estat una mica deixat a banda davant la voràgine que suposa aquest tipus de canvis. Estic deixant coses que em vinculen al passat, perdent un espai còmode al qual ja m’havia fet… Així que, aquests dies em vaig dient a mi mateix: “…camina sempre i oblida”, i em sento confortat, potser una mica feliç?.
Teràpia de parella? El diàleg sense empatia?
Utilitzo la categoria de “Teràpia de parella” del meu bloc per parlar d’un tema del qual crec que és inevitable fer una referència, ja que dissortadament forma part de la situació social, política i econòmica de totes les persones que vivim en aquest racó del món on jo visc.
És difícil mostrar-se indiferent davant el tema de la relació entre Catalunya i Espanya. Tothom al meu voltant, família, amics i amigues, coneguts en general, gent pública i persones que no conec de res però amb qui em trobo en un moment donat, van expressant els seus posicionaments de manera velada o amb contundència, amb dubtes o amb molta seguretat. Hi ha de tots els colors… La qüestió és tan complexa que es fa difícil de trobar un punt equidistant que permeti comprendre la realitat sense prejudicis. Inclús en molts dels que s’autoqualifiquen d'”equidistants” sol ser també evident el biaix polític o els prejudicis que els animen.
Així doncs, per dir alguna cosa, em centraré en un concepte que en principi tothom hi està d’acord: el diàleg. El diàleg és un tipus de comunicació que permet a les persones expressar el que senten i volen, de manera recíproca, i amb el qual es poden resoldre problemes. L’únic inconvenient del diàleg és que és imprescindible l’actitud d’empatia prèvia envers l’altre. Si no hi ha aquesta empatia, és pràcticament impossible que hi hagi diàleg.
Si no hi ha empatia, és impossible que hi hagi diàleg.
Aquesta afirmació l’expresso, amb tota la relativitat que cal expressar qualsevol creença humana, des de la meva experiència com a terapeuta de parella des de fa més de trenta anys. El fet de treballar amb parelles disfuncionals o en crisi, sovint molt greu, sempre amb l’anhel d’ajudar que puguin recompondre la seva unitat de parella de manera satisfactòria per a tots dos, si aquest és el seu desig… m’ha mogut a cercar fórmules i protocols de comunicació per aconseguir-ho. Perquè el gran percentatge de problemes en les parelles és degut només a un estil de comunicació ineficaç, que pot ser passiu, agressiu o passiu-agressiu. L’altre gran problema de les parelles en crisi, que no és la comunicació i és més profund, és el de les “expectatives”: la meva parella és el que jo espero d’una parella?, hi encaixa com a mínim en un 70%?, cobreix les meves necessitats?…
Però bé, suposem que el problema d’una parella determinada només fos de comunicació. Imaginem una parella en la qual tots dos estiguessin bloquejats de fa molt de temps en la seva visió de les coses sense ni tan sols escoltar-se l’un a l’altre, que és com solen venir en molts casos a la consulta. Què podríem fer per ajudar-los?
Fa molts anys vaig descobrir un llibre d’un psicòleg especialitzat a treballar per la pau en països en conflicte, es tracta de Marshall Rosenberg i el llibre és “Les mots sont des fenêtres, ou bien ils sont des murs” (Les paraules són finestres, o bé són parets). El que ve a dir Rosenberg és que en primer lloc un ha de poder expressar de manera assertiva els seus sentiments o opinions sense crítiques ni retrets a l’altre. Recomana fer-ho segons aquest senzill protocol: “Quan passa tal cosa… (els fets que són motiu de discòrdia), jo em sento… (ansiós, preocupat, enrabiat, enfadat, entristit…), perquè per a mi és important… (els raonaments que sostenen la meva opinió), i m’agradaria… (proposta de solució). El que ve ara és la gran part de la solució, l’empatia. L’altre ha de poder escoltar el que un ha dit amb atenció, de manera que després pugui retornar-li el missatge que li ha estat transmès: “Ah, entenc que quan passa tal cosa… (els fets que són motiu de discòrdia), tu et sents… (ansiós, preocupat, enrabiat, enfadat, entristit…), perquè per a tu és important… (els raonaments que sostenen la seva opinió), i t’agradaria… (la teva proposta de solució).”
Això és l’empatia, voler –subratllo voler– entendre els sentiments i l’opinió de l’altre i dir-li que l’entens! Només després d’aquest pas essencial es pot afegir, ja sense problema, que no hi estàs d’acord, que tu aquells fets els entens d’una altra manera… i llavors serà el teu torn d’expressar també de manera assertiva què sents, perquè ho sents i què t’agradaria per solucionar-ho. Si els dos membres de la parella en crisi són capaços de construir aquest diàleg d’entrada, segur que es pot entreveure una mica més a prop la solució del seu conflicte.
En el cas del tema Catalunya-Espanya, la impressió que tinc a risc d’equivocar-me, és que almenys una de les parts no ha mostrat mai, mai, mai, cap empatia.
Hi ha relació entre la microbiota intestinal d’una persona i les seves reaccions emocionals?
Quan jo estudiava medicina en deien “flora intestinal”, però des de fa unes dècades s’utilitza el concepte més ampli de “microbiota intestinal”. I ja no és el conjunt de bacteris que conviuen amb nosaltres com a comensals aprofitats i dels quals en tot cas rebem algun benefici, sinó que cada vegada tenim més proves de la importància que tenen en la nostra salut. Ja sabeu, es tracta de cent bilions de bacteris, de centenars de tipus diferents, que suposen entre un i dos quilos del pes del nostre cos; i el més important, amb una informació inabastable continguda en tots els seus genomes.
Al llarg de la vida anem recollint aquests bacteris. Al néixer som estèrils, però des del primer moment el tracte gastrointestinal es colonitza, sol evolucionar al llarg de la vida influïda pel medi ambient i l’alimentació, i en una persona adulta, un cop s’ha establert, la microbiota sol ser ja estable en el temps.
En els últims anys han tingut un gran ressò les investigacions que presenten la microbiota intestinal com un autèntic òrgan metabòlic amb funcions en la nutrició, la regulació de la immunitat i la inflamació sistèmica. Per exemple, en relació amb la immunitat, Strachan (1989) va mostrar que la disminució de la càrrega bacteriana deguda a l’augment dels estàndards d’higiene podria conduir a un increment de les malalties autoimmunes. És la “teoria de la higiene” que diu que, quan som petits, l’excés de neteja i la disminució a l’exposició als bacteris impedeix el correcte desenvolupament dels mecanismes immunoreguladors. És interessant saber que les al·lèrgies i l’asma són pràcticament inexistents en les comunitats rurals de l’Àfrica…
La investigació científica de la microbiota intestinal està en auge. I segurament nous descobriments ajudaran a comprendre millor el seu funcionament i la relació amb la salut de les persones.
Salut física i potser també salut mental.
Aquest mes d’agost em va cridar l’atenció un estudi fet a la Universitat de Califòrnia Los Angeles (UCLA) en el que troben una relació entre els bacteris predominants a l’intestí d’una persona, l’estructura del seu cervell i les seves reaccions emocionals. L’estudi evidenciava que hi havia no només diferències anatòmiques en la substància grisa i blanca del cervell, sinó també diferències funcionals amb diferent sensibilitat als impactes emocionals negatius.
Com sempre passa amb aquest tipus d’estudis, no queda clar si aquesta relació és causal, o si hi poden haver altres variables que no s’hagin tingut en compte com el tipus de dieta o l’exercici físic, que també influeixen la microbiota intestinal. És a dir que no sabem si són els bacteris els que influeixen en el cervell o són les diferències que ja hi ha en el cervell el que influeixen en el tipus de bacteris que s’instal.la en l’intestí… O bé hi ha un tercer element que influencia ambdós i que encara desconeixem.
De tot manera és un tema força interessant, i obra moltes expectatives en la comprensió de la relació entre el cos i la ment.
L’estudi de la UCLA és aquest: Tillisch K, Mayer E, Gupta A, et al. T, Zeevi D, Zmora N, et al. Brain structure and response to emotional stimuli as related to gut microbial profiles in healthy women. Psychosomatic Medicine. 2017 DOI: 10.1097/PSY.0000000000000493
I si us interessa el tema de la microbiota intestinal en relació amb la salut, el que són els prebiòtics i els probiòtics, etc., un link força ben fet és aquest de la Societat Europea de Neurogastroenterologia i Motilitat: http://www.gutmicrobiotaforhealth.com/es/inicio/
La meva experiencia ‘mindfulness’ a l’agost: Mindfulness i dolor físic.
La setmana del 21 al 27 d’agost vaig fer un retir de ‘mindfulness’ a Solius organitzat per l’institut esmindfulness i dirigit per Andrés Martín i Sylvia Comas. Forma part de la formació i entrenament necessari per ser instructor capacitat del programa MBSR.
Perquè, com a requisit imprescindible per tenir la capacitació com a instructor d’aquest programa psicoeducatiu de reducció de l’estrès basat en el mindfulness, cal fer almenys un parell de retirs, un d’ells d’una setmana de durada. És lògic, només es pot ensenyar allò que s’ha experimentat prou per a poder resoldre els problemes pràctics que qualsevol tècnica presenta.
Aquest ha estat el meu segon retir. L’any passat van ser només cinc dies a l’agost, suficients per la primera experiència intensiva després de fer el programa MBSR uns mesos abans amb Sylvia Comas. Evidentment, en aquell primer retir van aparèixer totes les dificultats que sorgeixen quan un pretén fer callar la ment… La principal dificultat és que no es deixa! Només acceptant aquest fet sense desmoralitzar-me, ni enfilar-me per les parets, em va permetre cap al final d’aquell retir anar “agafant” el truc perquè les meves estones de meditació tinguessin un mínim d’estabilitat.
Al final acabes veient que ‘meditar’ és fàcil, però com diu Pablo d’Ors, “el difícil és voler-ho fer”.
Així ha estat durant aquest curs passat. La inèrcia que proporciona qualsevol aprenentatge intensiu es va esvaint al cap dels mesos, de manera que la meva pràctica de meditació fou cada vegada més irregular fins a arribar a desaparèixer per complet cap a la primavera.
I així he arribat a agost, a aquest segon retir que acabo de finalitzar. Sincerament tenia moltes ganes de fer-ho perquè, malgrat la falta de pràctica, és innegable l’interès personal i professional que desperta en mi. D’entrada, m’he adonat que tot el que vaig aprendre la primera vegada m’ha servit per començar ja des d’un nivell més estable de concentració, i per tant he pogut aprendre a gestionar altres variables. De totes elles, la més interessant és la relació amb el dolor físic.
Un dels objectius professionals de l’ús del mindfulness s’orienta cap al tractament del dolor crònic. Com sabeu, un gran percentatge dels pacients que tracto pateixen de dolor de llarga durada, i qualsevol abordatge que permeti alleujar el sofriment en aquests casos mereix estudiar-se i aplicar-se.
Durant el retir, les sàvies indicacions d’Andrés Martín ens han anat portant a traspassar certs límits en la capacitat de resistència durant les sessions en les quals la quietud extrema despertava una immensa gamma de molèsties corporals. I, de vegades, de dolor intens. En cap cas s’ha tractat d’un dolor nociu o perjudicial, és el dolor de grups musculars “estranyats” pel fet de mantenir la mateixa postura durant molt temps. I és la manera de relacionar-se amb aquest dolor on està la clau. Sessió rere sessió, he constatat que es pot aprendre a no lluitar en contra d’aquesta sensació tan desagradable que és el dolor. Que en comptes de fer el possible per deslliurar-se d’ell costi el que costi, és possible deixar que estigui aquí, fixant-se en la forma que té, el lloc que ocupa, notant els seus límits, gairebé com abraçant-ho i donant-li un espai… En fi, és el descobriment en la pràctica d’una altra manera de relacionar-se amb l’experiència del dolor.
La meva conclusió és que, en els casos de dolor de causa orgànica, en els quals existeix una autèntica lesió tissular o neurològica, el mindfulness no disminueix el dolor, però pot ajudar a gestionar la reacció emocional d’angoixa, desesper i depressió que aquest dolor crònic arriba a suposar en la persona, alleujant considerablement el seu sofriment… Ja és molt! Però és en els casos de dolor de tipus funcional provocats per tensions musculars i posturals, que són tan freqüents en la consulta, on les perspectives que ofereix el mindfulness poden arribar a ser espectaculars.
Aquest canvi d’actitud mental, aquesta manera diferent de relacionar-se amb el dolor, acceptant-ho sense resignació, amb amabilitat i empatia, si la ment és capaç de mantenir-la el temps suficient, pot arribar a dissoldre l’experiència dolorosa. Vindria a confirmar aquest aforisme que s’atribueix a Carl Jung:
“El que resisteixes persisteix, el que acceptes es transforma”.
- El programa MBSR (Mindfulness Based Stress Reduction) és la manera mes reconeguda i eficaç de rebre una formació de mindfulness o “atenció plena”.
- Aquest programa de 8 setmanes fou creat en 1979 pel Dr. Jon Kabat-Zinn a l’Escola de Medicina de l’Universitat de Massachusetts, i fa més de 30 anys que és el referent principal en l’aprenentatge d’aquest entrenament de control mental.
- També és el model més utilitzat per als estudis científics en les aplicacions clíniques en persones amb dolor crònic i els trastorns relacionats amb l’estrès.
El PROGRAMA MBSR de 8 setmanes inclou:
- 8 sessions de 2 ½ hores
- 1 sessió de 6-8 hores en silenci
- Material didàctic
Si desitgeu rebre més informació pels propers PROGRAMES de MBSR:
info@tonimartinmedic.com
(Aquesta formació respecta els estàndards de qualitat proposats per l’Associació Nacional d’Instructors de MBSR)